Jo Alexander

La cançó d'avui, SWEET SIR GALAHAND

2009-11-19T04:19:00.000-08:00

Aquesta cançó ens la recomana Manel Sánchez, antiquari de Barcelona, el meu tiet. M'ha agradat molt i trobo que mereix ser escoltada per vosaltres. És de la Joan Baez (cantant avantatjada, tot i ser coneguda per haver estat parella de Bob Dylan) i es diu Sweet Sir Galahand. Parla d'un noi que a la nit entrava per la finestra de la seva estimada per passar amb ella una estona... Sempre m'ha agradat molt la Baez, i aprofito la recomanació per a fer-li un petit homenatge.
Gràcies, Manel!

http://www.youtube.com/watch?v=ujfqB1CD6VA

La cançó d'avui, MURIEL

2009-11-17T16:56:00.000-08:00

Cada setmana us proposaré una cançó que val la pena conèixer i escoltar, i el link on podeu sentir-la. Us convido a que vosaltres també en recomaneu una i col.laboreu a fer una llista ben assortida. S'admeten crítiques i desacords!
Avui us recomano MURIEL, d'Adrià Puntí, una cançó que vaig sentir ara fa deu anys i em va trastocar. Recordo que estava avorrida a casa, vaig encendre la tele i de sobte va aparèixer aquell noi en un escenari, tot sol davant d'un piano, i va començar a tocar MURIEL, una de les cançons més inquietants i romàntiques que he sentit. La versió que sentireu és la del disc, gaudiu de l'esplèndida producció de Quimi Portet,-la bateria que sona és de joguina -.Considero Adrià Puntí un lletrista superb, i espero que llegiu la lletra, per què us desarmarà (us l'he deixada més avall).
Muriel està inclosa en el disc "Pepalallarga i...". De moment, mentre no trobo el link que tinc en ment,us passo l'enllaç de Youtube, que se sent prou bé (ehem). Copieu-lo a la barra d'eines.

http://www.youtube.com/watch?v=d6TU0QVMKMU

MURIEL
No fou per desídia, un exili ben concertat,
homicidi, incontinències en primer grau.
Catequesi amb sorna, un nèòfit practicant,
saps prendre el pèl, saps el que vols, saps el que et fas.
Sense rancúnia, sense encomanar-te els mals,
sense dir-te el nom del pare, tu a lo teu, jo a lo meu.
Confessionaris, somnis de bastage,
clues, cloïses, llagues al coll.
MURIEL
Un violí d'alt càrrec, car, nyigui-nyogui en voga,
rovellat, ei,
tocarem el vals dels morts, tots junts, tots dos,
ballarem el vals dels morts.
Un parricidi en voga, comptes més que bruts,
beneficis tots més rentables al 100%. Becaris.
Falses promeses clues, sofregits bastards,
tot per a tu, tot teu, un bon sou.
Comptes de velles, sense cap regla de tres,
subsidiaris, totes et ponen, tot et va bé,
cerebral.
Caradura, petit angelet petit,
cau la vergonya, excuses, amics pedants.
Sense rancúnia, sense encomanar-te els mals,
sense dir-te el nom del pare, tu a lo teu, jo a lo meu.
Confessionaris, somnis de bastage,
clues, cloïses, llagues al coll.
MURIEL
Un violí d'alt càrrec, car,
nyigui-nyogui en voga rovellat, ei
tocarem el vals dels morts, tots junts, tots dos,
ballarem el vals dels morts, tots junts, tots dos,
tocarem el vals dels morts, junts...
MURIEL

AIXÒ ÉS LO TEU (Benvinguda)

2009-11-17T12:17:00.000-08:00

Víctor, a qui de manera informal puc considerar el meu consigliere, va exigir-me -i subratllo aquí la intenció d'aquesta paraula- que fes un blog a internet, el meu propi blog, on els navegants, fossin lectors meus o no, tinguessin accés a les meves impressions, preferències, dubtes i altres afectacions per l'estil. Jo m'hi vaig negar replicant "què n'ha de fer la gent del que jo penso", ja que els blogs em semblaven una vulgar vitrina on airejar les vanitats. No m'agrada la gent que parla massa de si mateixa. Tinc un parell d'amigues així, i algun familiar. El grau d'atenció que es dediquen em dóna a entendre que pateixen alguna deficiència en el caràcter, o que els manca el sentit de l'objectivitat - la perspectiva més bella del món, l'objectivitat, si és que aconsegueixes fer-la teva. Jo he de reconèixer que sovint començo cada frase que dic amb un "jo", com acabo de fer ara, però poques vegades vaig gaire més enllà de la superfície de la meva persona, per pura educació. Així les coses -tradueixo literalment del castellà per què ho trobo bonic- vaig demanar a Víctor que m'oferís un motiu ferm per a encetar un blog. I ell, sense dubtar-ho, va respondre: "Per escriure sense necessitat que et publiquin". D'entrada no vaig entendre per què m'hauria de seduir aquesta intenció tan poc ambiciosa, ja que sempre que presento algun projecte el publiquen, però ell, que és més intel.ligent i objectiu que jo, va replicar: "Això explica que publiquis tan poc". Quina enxampada. En comptes de centrar-me en la recerca de la perfecció i presentar textos amb compta-gotes, Víctor em proposava una exercitació disciplinada i sense complexes, i em va semblar molt encertada, aquesta proposta del meu estimat consigliere.
Seria injusta si en l'estrena d'aquest blog no deixés constància dels dubtes que tinc respecte a la meva habilitat com a escriptora. Escriure és lo teu, m'han dit moltes vegades, i animada per la reiteració d'aquesta creença, m'he tancat a casa llargues temporades amb piles de llibres i fulls en blanc fins que he acabat boja. Tampoc no m'he guanyat gairebé la vida, escrivint, i hi ha altres disciplines que m'apassionen amb la mateixa intensitat i en les que sóc prou destra, com ara la composició musical, de la que també diuen que és lo meu, o el comerç d'antiguitats, del que en podria haver sabut molt i per desgràcia no en sé gaire res. Mereix, doncs, "lo teu", una dedicació exclusiva? És realment "lo teu", això que fas? Víctor, músic finíssim i fotògraf avantatjat, és ara mateix de viatge de negocis, a mil quilòmetres d'aquí, com a representant d'una de les marques de cotxes que han salvat el coll enmig d'aquesta crisi. L'ha enviat el seu cap, el carismàtic senyor Obermann, un alemanot despietat i temut que diu de Víctor que "això és lo seu". És cert? Amb aquests interrogants no provo d'obrir cap debat, els debats són la millor manera d'aguantar un munt d'imbecilitats i no arribar a cap conclusió; es tracta més aviat d'una reflexió recurrent que em turmenta, això de pensar en el que fa la gent i que mai o gairebé mai no és "lo seu". M'atreveixo a pensar que potser hi ha dos tipus de persones: les que no es dediquen a "lo seu" i es guanyen la vida (la immensa majoria, encapçalada pels músics espanyols) i les que, com Víctor, aconsegueixen convertir en "lo seu" allò que fan, corregint així els disbarats que cometen les primeres gràcies a una sensibiltat i un savoir faire superior. Provaré de fer-me un lloc en aquest darrer grup, si més no per justificar l'existència d'aquest blog. Sempre podré, en l'adversitat, recuperar un record que guardava el meu avi, qui per cert no em va llegir mai: "Cuando aún no sabías leer ni escribir, te sentabas frente a la Olivetti de tu padre y jugabas a ser escritora".

Benvinguts.

Jo.